Versión catalá dun dos
poemas máis celebrados de Xosé Luís Méndez Ferrín, pertencente a aquel libro
que mudou para sempre o rumbo da literatura galega contemporánea. O tradutor: Adrià Targa.
SENYORES DEL PASSAT
Mon
prince on a les dam’s du temps jadis qu’on peut
Georges Brassens
I us vaig estimar totes amb molta
de tristesa
les que ràpidament vàreu ser jo
(una mica).
Una llum en els llocs de
l’estremiment
i les tardes com rodes de bronze,
interminables.
Poderosos matins de renaixença i
ulls en terra, d’amor obtingut.
I us vaig estimar totes amb molta
escassetat,
perquè a les meves esquerdes hi
caben eriçons i sofrir és amor
i no res per al temps que mata
els eriçons.
I us vaig estimar (estimant-me)
com un riu que anés
dels meus ulls a vosaltres, les
tingudes i perdudes,
limítrofes de l’amor, oblidades
per sempre.
I us vaig estimar de debò, i
quasi no us vaig estimar
entre tant d’artefacte,
contrucció, mala pedra,
que ens té envescats
en les coses, com lents navilis
que llisquen mansament.
Clamo per vosaltres, noms amb
prou feines tatuats
en la buidor i en el fum, i
reclamo aquest espai
que vau deixar i que tal vegada
és globus (de foc i desesper).
Senyores del passat, dames
investigades a través dels ensomnis
sobre nítids cavalls, immòbils en
la tardor d’antany,
fins i tot sense brisa,
merci per un crepuscle, o potser
algun petó,
o bé pels poderosos alçaments de
la sang,
o per somriures líquids a frec de
la magnòlia.
Us vaig estimar lleu, i tanmateix
vau ser
capaces de la captura d’un tros
de la meva ombra,
i jo vaig quedar en menys.
Inútil aquesta mirada per damunt
del temps que m’atorga silenci,
escates, runes, cendra, esteles
meves.
Us vaig estimar com qui fuig, oh
amigues d’abans d’ahir,
espantós mirall meu en aquest
vespre que venç.
Ningún comentario:
Publicar un comentario